Josep’s Blog

Sempre he pensat que l’afecció del Barça, en contra del que s’ha dit moltes vegades, és la pitjor afecció del món.

Les xiulades i escridassades als nostres jugadors han estat mítiques des de temps immemorials. Per exemple, encara recordo els crits de “buuuurrrrrrrrruuuuuuuuu” en Charlie Rexach.

Xiular a un jugador que porta la nostra samarreta en el nostra propi estadi és simplement una “bajanada”. N’em d’aprendre molt dels afeccionats anglesos, guanyin o perdin sempre, sempre, sempre animen.

El cas és que l’altre dia es va xiular Ronaldinho
Quina poca memòria que te el culé!

Un jugador que va canviar la història del nostre club després d’una de les èpoques més fosques amb Joan Gaspart de president. Un jugador que ens ha donat 2 lligues i una copa d’Europa. Un jugador que ens ha deixa’t bocabadats amb jugades i gols espectaculars, amb exhibicions sensacionals com el 0-3 del Bernabeu l’any passat. Un jugador que ha engrandit la nostra llegenda arreu i ha fet créixer la “marca Barça” com mai.

Un jugador així, xiula’t

Sabem que no està be, ell és el primer en reconèixer-ho, però mai, mai, mai se’l pot xiular. Ni a ell ni a cap jugador que porti la samarreta blaugrana. Són els nostres jugadors! Ans el contrari, quan venen mal dades és quan més s’hauria d’animar.

Un dia el Dr. House es pot equivocar en un diagnòstic, però a ningú se li passaria pel cap dubtar de les seves excepcionals habilitats clíniques.

No dubtem doncs del Dr. Ronaldinho House.

This entry was posted on dimecres, gener 24th, 2007 at 18:41 and is filed under Fútbol. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. Both comments and pings are currently closed.