L’altre cara del “virus FIFA”
Es parla molt del “virus FIFA” quan s’aturen les competicions locals pels compromissos de les seleccions.
Normalment es fa referència al desgast fÃsic a que són sotmesos els jugadors convocats pels seus respectius combinats nacionals. Desgast pels viatges, pels partits, etc.
El grau mà xim de l’afectació de l’esmentat “virus” són les lesions. Tenim exemples recents: Tico de la selecció d’Euskadi i l’argentà Maxi. Ambdós amb sengles lesions de genoll i 6 mesos fóra dels terrenys de joc.
En aquest darrer cas, el de les lesions, i atès a que no hi ha cap mena de compensació (de tipus econòmic, per exemple) per part de les seleccions, pot aplicar-se perfectament la coneguda dita de “cornuts i pagant el beure”.
El club que paga a un jugador una fitxa, generalment molt alta, el cedeix a la seva selecció i aquesta li torna el jugador lesionat de gravetat, ha de passar per quiròfen i es perd el que resta de temporada. És o no és ser un cornut i, a sobre, pagar el beure?
El cas de Maxi és especialment sagnant, ja que de cap de les maneres la Federació Espanyola hagués tingut que tolerar jugar en un camp impracticable com el de la “Nueva Condomina”. Ni el mateix Murcia hi juga i no ho farà fins el novembre. Escandalós i esperpèntic.
Però hi ha un altre efecte del “virus FIFA” poc comentat.
Diumenge juguem contra el Sevilla. Del Barça han estat convocats 12 jugadors amb les seves seleccions sota l’efecte del “virus” durant quasi 2 setmanes. Del Sevilla, 3 jugadors (Alves i Adriano per Brasil i Puerta per Espanya).
La diferència és abismal. M’imagino a Caparrós durant les dues setmanes preparant obsesivament el partit amb quasi tots els seus jugadors. Videos, jugades d’estratègia.. de tot.
Pels que diuen que aquest és el preu que s’ha de pagar per ser un equip gran, d’acord però, no era el Sevilla el millor equip del món segons la IFFHS?
