Josep’s Blog

No ho entenem.

El Barça, perdent el mundial del Japó, ha volgut portar un present a moltes cases del món. Per exemple: als seguidors del Inter de Porto Alegre, als merengons que fa 3 anys que no es menjen un “kiko”, als anti-culés més o menys anti-catalans, etc, etc.

I és que són els Reis Màgics Blaugranes ! … i aquest any han adelantat els regals!

Molt be, però… i el culés? que no tindrem regals?. I tant que en tindrem!. Ens arrivaran pel maig-juny i seran millors.

Mentre, deixe’m que disfrutin aquests “animalons” que quasi mai tenen alegries. Siguem solidaris. Com la marató de TV3, com l’UNICEF.

El temps i els fets solen posar les coses al seu lloc i en quatre partits s’ha vist clar qui és l’autèntic crack del Barça: Samuel Eto’o.

Malgrat que en les derrotes hom trobem a faltar els absents, aquest cas és diferent. No ve d’ara.
Ja es va veure al final de la temporada passada. En els partits claus qui va tirar del carro, sempre va donar la cara i no es va amagar mai va ser Eto’o.

Un crack sempre hi és quan se’l necesita i sempre apareix en els moments importants. I això Eto’o sempre ho ha fet.

Eto’o ataca, defen, persegueix la pilota si la perd i fa gols. No para mai i sempre sua la samarreta.

Es parla molt de Ronaldhino o de Deco. Són molt grans, d’acord, però no sempre han estat quan més se’ls ha necesitat. El camerunés, si. Només cal recordar la final de la Champions contra l’Arsenal.

Que es recuperi be, que torni el més aviat posible i quan torni que no es constipi.

Eto’o, Eto’o, comme tu t’apelles?…. tu t’apelles crack!

Es parla molt del “virus FIFA” quan s’aturen les competicions locals pels compromissos de les seleccions.
Normalment es fa referència al desgast físic a que són sotmesos els jugadors convocats pels seus respectius combinats nacionals. Desgast pels viatges, pels partits, etc.

El grau màxim de l’afectació de l’esmentat “virus” són les lesions. Tenim exemples recents: Tico de la selecció d’Euskadi i l’argentí Maxi. Ambdós amb sengles lesions de genoll i 6 mesos fóra dels terrenys de joc.

En aquest darrer cas, el de les lesions, i atès a que no hi ha cap mena de compensació (de tipus econòmic, per exemple) per part de les seleccions, pot aplicar-se perfectament la coneguda dita de “cornuts i pagant el beure”.

El club que paga a un jugador una fitxa, generalment molt alta, el cedeix a la seva selecció i aquesta li torna el jugador lesionat de gravetat, ha de passar per quiròfen i es perd el que resta de temporada. És o no és ser un cornut i, a sobre, pagar el beure?

El cas de Maxi és especialment sagnant, ja que de cap de les maneres la Federació Espanyola hagués tingut que tolerar jugar en un camp impracticable com el de la “Nueva Condomina”. Ni el mateix Murcia hi juga i no ho farà fins el novembre. Escandalós i esperpèntic.

Però hi ha un altre efecte del “virus FIFA” poc comentat.

Diumenge juguem contra el Sevilla. Del Barça han estat convocats 12 jugadors amb les seves seleccions sota l’efecte del “virus” durant quasi 2 setmanes. Del Sevilla, 3 jugadors (Alves i Adriano per Brasil i Puerta per Espanya).

La diferència és abismal. M’imagino a Caparrós durant les dues setmanes preparant obsesivament el partit amb quasi tots els seus jugadors. Videos, jugades d’estratègia.. de tot.

Pels que diuen que aquest és el preu que s’ha de pagar per ser un equip gran, d’acord però, no era el Sevilla el millor equip del món segons la IFFHS?