Josep’s Blog

En èpoques de vaques magres i depresió blaugrana, hom ens refugiem en aquelles coses que ens distreuen o ens fan oblidar la crua realitat culé.

En aquest sentit, què millor que unes palenzuelas?

El programa Força Barça de l’Arús és un deja vû constat de “jo ja ho vaig dir”, “el que està passant nosaltres ja ho vam anunciar en aquest programa”, etc, per part del conductor del programa.

Però, la presència de la Mónica Palenzuela ho il·lumina tot i et fa passar el ratet la mar de bé. Fins i tot, pots abaixar el volum, és igual, ja pots imaginar-te el que diuen. El cas és no perdre-li l’ull a la simpàtica col·laboradora.

Ja ho sabeu. Contra la depresió culé: Força Palenzuela!

He escoltat aquesta tarda en el cotxe el programa de Radio Marca Intermedio que presenta Paco Garcia Caridad. La experiència ha estat esperpèntica.

Ja sabiem que en Paco era merengón i anticulé, malgrat que ell és canari. És curiós com la gent desangelada i desarrelada no són del club del seu poble sinó del Madrid… en fi. Avui he evidenciat (no cal ser un Sherlock, ho reconec ) que a més a més, és fatxa i anticatalà.

El cas és que el Paco s’ha volgut marcar un detall amb l’audiència que li aplaudeix les gràcies (els fatxes i anticatalans com ell) i només començar el programa ha llegit una carta que representa que li ha escrit a Oleguer Presas. Allò que fan: Carta abierta a Fulanito de Tal

En la carta justificaba els insults que li van cridat a Mestalla (parlant de fatxes…) ja que, considera en Paco, que l’Oleguer també va insultar en l’article del diari Berria i, especialment, en el seu llibre Cami d’Itaca fent referència al famós paràgraf “quan Carrero Blanco va guanyar el concurs de salt d’altura” que escriu el jugador en un capítol del seu llibre

Ja no he vulgut escoltar més i he canviat d’emisora…

Res, el millor de radio Marca és la Sara Carbonero.

La notícia de la continuïtat de Frank Rijkaard a la banqueta de Can Barça la temporada que ve, és una molt bona nova pel barcelonisme.

L’home tranquil, tolerant i dialogant ha esborrat de cop totes les especulacions sobre el seu futur immediat.

La notícia és bona per a tots els culés, però no tant pels voltors-especuladors que ja feien enquestes sobre el seu successor. Quina colla! Quin ridícul!

Rijkaard ha demostrat aquesta setmana que mereix la samarreta que porta en la foto de dalt. Ha aguantat estoicament les embranzides d’un jugador mimat, el desmentiment d’un president desquiciat i tota la pressió de la premsa, en part, àvida de mal rotllo.

I ell, sense aixecar el to de veu, dient la veritat i sense amoïnar-se ha passat per sobre de tot això.

Fins i tot, ahir, va comunicar la seva decisió vers la continuïtat amb una posada en escena quasi mística. Com si en aquell mateix moment que li preguntaven sobre el seu futur, el visualitzés i fes de mèdium comunicant la resposta.

Toca-la un altre vegada Frank, que ens agrada escoltar-te.